Bagliori Dorati. Il Gotico Internazionale a Firenze. 1375-1440

Bagliori Dorati. Il Gotico Internazionale a Firenze. 1375-1440Bagliori Dorati. Il Gotico Internazionale a Firenze. 1375-1440.
Florència, Galleria degli Uffizi

19 de juny-4 de novembre de 2012

Comentari de l’exposició per Alberto Velasco Gonzàlez

Parlar de gòtic internacional, i fer-ho en relació amb Florència, són paraules majors. En fer-ho, pronunciarem alguns dels grans noms de la història de l’art, com Lorenzo Ghiberti, Fra Angelico, Lorenzo Monaco, Gentile fa Fabriano, Paolo Uccello o Donatello. Tots ells formen part d’una exitosa generació d’artistes que va fonamentar les bases d’un canvi revolucionari en la forma d’entendre l’art i, si se’m permet, la relació de l’home amb el seu entorn. La ciutat de Florència els devia aquesta exposició. I més si tenim present que l’enlluernadora llum irradiada pel Renaixement ha acabat, a voltes, enfosquint les aportacions d’alguns d’ells.

S’ha de dir que la mostra estableix un pont directe amb una d’anterior que el mateix museu va organitzar el 2008, L’eredità di Giotto, que s’endinsava en l’art produït a Florència entre 1340 i 1375, amb la qual es pretenia desterrar per sempre una falsa decadència que alguns havien atribuït al període. Ara es reprèn aquell discurs, tot i que sense la necessitat de combatre cap clixé o apriorisme historiogràfic. Es reprèn des del punt de vista cronològic, lògicament, i davant la necessitat de donar una explicació als canvis que va suposar la irrupció de l’estil internacional en un entorn artístic molt peculiar. D’aquí que una de les principals qüestions que es combaten —especialment en alguns textos del catàleg— és que el gòtic internacional florentí no va interactuar amb l’humanisme incipient. No oblidem que l’estil internacional va continuar ben viu a la Toscana durant uns quants anys, tot i el cop de puny que Masaccio (pintura), Donatello (escultura), i Brunelleschi (arquitectura) van donar damunt la taula.

El recorregut expositiu s’inicia amb un àmbit dedicat als primers representants, amb obres d’Spinello Aretino i Niccolo di Pietro Gerini, del qual s’exhibeix per primer cop una recomposició del retaule de l’església de San Lorenzo e Maria di Vincigliata (cat. 1), gràcies a l’adquisició recent (2011) dels compartiments laterals, avui dipositats als Uffizi. Destaca també una espectacular i poc coneguda Madonna col Bambino d’Agnolo Gaddi, publicada per primer cop el 1994 i conservada en mans privades (cat. 4); així com una obra similar, aquesta d’Antonio Veneziano, cedida pel Niedersachischesmuseum de Hannover (cat. 7). Aquestes obres que ens situen en el darrer decenni del segle XIV es complementen amb alguns —escassos— treballs escultòrics, tot i que sense la qualitat de les anteriors. L’excepció és el Sant Joan Evangelista de Simone di Francesco Talenti (cat. 9), amb la qual es preludia l’àmbit monogràfic dedicat a les escultures dels tabernacles d’Orsanmichele, on podrem admirar el sant Pere en marbre atribuït per alguns al jove Brunelleschi (cat. 25), amb una superba testa que evoca als retrats romans d’època republicana; el sant Joan Baptista executat en bronze per Lorenzo Ghiberti entre 1413 i 1416 (cat. 29), mentre treballava en les seves primeres portes per al Baptisteri del Duomo; o el terriblement clàssic Sant Marc de Donatello, en marbre de Carrara (cat. 33), que fins i tot va meravellar a Miquel Àngel, suposem perquè hi va saber trobar quelcom de la seva terribilità.

Com no podia ser de cap altra manera, no hi manca a l’exposició un àmbit dedicat a l’opera del Duomo de Florència, centre neuràlgic de la creació artística dins el lapse cronològic que abasta aquest projecte expositiu, ja que coincideix amb la finalització de les obres del temple. S’hi presenten diverses escultures del Museo dell’Opera, com les de Piero di Giovanni Tedesco (cat. 14-15), un d’aquells mestres que es mouen amb ambivalència i eficàcia entre aquell llenguatge purament internacional i amanerat, o aquell de contingut més classicitzant. Dins aquest àmbit s’hi exposa una obra que basteix un pont amb la Corona d’Aragó, la Mare de Déu amb el Nen, àngels i sant Joan Baptista i Sant Nicolau de Bari, atribuïda a Gherardo di Jacopo, dit Starnina, conservada d’antic als Uffizi (cat. 13). Aquest artista actiu a València no juga un important paper en el discurs expositiu, però sí al catàleg, on diferents contribucions el destaquen com un dels pintors més importants de la Florència de principis del segle XV. Tanmateix, sorprèn que en aquests textos els especialistes esmentin excessivament de passada el seu sojorn hispà i, com ja va sent habitual, sense citar la bibliografia produïda a la Península Ibèrica. És un cas similar al de Dello Delli, que uns anys després també treballaria en tots dos regnes. D’ell s’exhibeix una terracota avui conservada a Santa Maria Nuova de Florència (cat. 62), en l’estudi de la qual també es prescindeix de la bibliografia apareguda en els darrers anys a casa nostra, fonamental per entendre algunes problemàtiques que planteja l’obra en qüestió.

L’exposició posa de manifest la preponderància de l’escultura en la descoberta filològica del llenguatge antic, com ja hem insinuat en referir-nos als tabernacles d’Orsanmichele. S’hi ha dedicat un espai a aquesta qüestió, en el qual sobresurt el conjunt de l’Anunciació de Giovanni d’Ambrogio (cat. 19), sobretot per la combinació que es dóna entre unes testes d’innegable evocació antiga, i uns cossos afins a la tradició tardogotica. D’altra banda, la mostra es fa ressò de la devoció dels florentins pel tema de l’Anunciació, amb obres de cronologia primerenca com la del Mestre de la Madonna Strauss (cat. 23), impactant per les seves dimensions i qualitat; la plenament goticitzant de Paolo Uccello, del Ashmoleam Museum d’Oxford (cat. 26); o la que ha cedit la Universitat de Georgetown (cat. 24), de Giovanni di Francesco Toscani, a banda d’altres que es presenten conjuntament (cat. 46-48).

Les obres de Masaccio i Masolino da Panicale, juntament amb les ja esmentades d’Uccello i Ghiberti, demostren fins quin punt l’humanisme florentí va tenir diverses vies d’expressió que no sempre van passar per l’opció innovadora. L’exquisida Madonna col Bambino de Masolino conservada als Uffizi (cat. 27) (fig. 1), una de les seves obres més antigues, és una mostra extrema de les connexions amb el llenguatge internacional i els corrents europeus; mentre que el fresc del mateix pintor cedit pel Museo della Collegiata di Sant’Andrea d’Empoli (cat. 28), amb el Crist de Dolors, demostra la solvent evolució de l’artista cap als nous postulats, fins al punt que d’antic s’hi va voler veure la recorrent col·laboració amb Masaccio. Passa el mateix amb una altra obra de Masolino inclosa en un altre àmbit de la mostra, el Sant Julià originari de Santa Maria Maggiore de Florència (cat. 72), on l’influx de Masaccio és absolut. Del darrer, a l’exposició s’exhibeix la Madonna Casini (cat. 38), que sorprèn per ser una realització segurament contemporània als frescos de la capella Brancacci, però que en canvi, formalment es troba molt propera a l’art de Gentile da Fabriano.

Fig.1_Madonna col Bambino de Masolino

Figura 1. Madonna col Bambino de Masolino. Uffizi

La cèlebre Coronació de la Mare de Déu de Lorenzo Monaco (cat. 30) (fig. 2) no ha estat traslladada a l’espai de l’exposició per raons museogràfiques més que òbvies —506 x 447,5 cm—, però sí que s’ha fet amb l’Adoració dels Mags originària del convent de Sant Marc de Florència (cat. 31), igualment propietat dels Uffizi, amb la qual cosa l’artista llueix al costat dels treballs de Fra Angelico, un dels artistes ben representats a la mostra.

Fig2_Coronació de la Mare de Déu de Lorenzo Monaco

Figura 2. Coronació de la Mare de Déu de Lorenzo Monaco

A banda de les obres propietat dels Uffizi —de les quals només s’ha traslladat una petita representació a les sales de l’exposició—, paga la pena destacar la Verge amb el Nen del Museo Nazionale di San Matteo a Pisa (cat. 32) (fig. 3), que ve a ser una mena de quinta essència del que va ser el gòtic internacional a la Toscana, i a partir de la qual es podria traçar —amb permís— un pont formal cap a Bernat Martorell i la seva Mare de Déu envoltada de les Virtuts conservada al Philadelphia Museum of Art.

Fig.3_Verge amb el Nen del Museo Nazionale di San Matteo a Pisa

Figura 3. Verge amb el Nen del Museo Nazionale di San Matteo a Pisa

Gentile da Fabriano està representat a l’exposició amb dues petites taules del políptic Quaratesi (cat. 70) arribades de la Pinacoteca Vaticana, les quals dialoguen en la distància amb altres compartiments del mateix conjunt que han romàs al seu lloc d’exposició habitual als Uffizi, el mateix que ocorre amb la majestuosa Adoració dels Mags comissionada per Nofri Strozzi (cat. 69), l’obra més celebrada de l’artista. Els treballs de Gentile representen una evident renovació del llenguatge tardogòtic a Florència, i d’aquí que s’incloguin dins un grup d’obres en què destaca el ja esmentat Sant Julià de Masolino da Panicale (cat. 72), i una terracota de Donatello del Museo Civico de Prato (cat. 71), que per la seva procedència i estil obliga a recordar els relleus del púlpit que el genial escultor va realitzar a la façana del Duomo d’aquella ciutat, des del qual s’exhibia la Sacra Cintola.

Malauradament, la gran qualitat d’aquest conjunt d’obres pictòriques i escultòriques fa que les obres seleccionades en l’àmbit de les arts sumptuàries passin un xic desapercebudes, la qual cosa no vol dir que no hi hagi treballs de gran qualitat, com un bàcul amb esmalts del Museo dell’Opera del Duomo de Florència (cat. 51), o una creu processional atribuïda al taller de Lorenzo Ghiberti (cat. 52). Entre les novetats, cal destacar la presentació d’un petit tabernacle-altar portàtil en fusta policromada (cat. 63), custodiat ens mans privades. Inèdit fins a dia d’avui, és certament particular pel que fa a la seva tipologia en forma de credença amb batents. Els manuscrits il·luminats juguen, per altra part, un important paper en el recorregut de la mostra, especialment a partir d’un moment en què es presenten els resultats de la combinació entre tradició pictòrica i la irrupció intel·lectual de l’Humanisme. Hi trobem manuscrits de temàtica clàssica i profana de grans personatges com Coluccio Salutati, Boccaccio, Petrarca o Dante, amb la intervenció de miniaturistes afins a les formes plenament internacionals, i altres que ja incorporen el llenguatge clàssic. Entre tots ells sobresurten els treballs de Simone Camaldolese (cat. 76-78). Pel que fa als llibres litúrgics i religiosos, s’emfasitza el paper jugat pels miniaturistes de l’scriptorium del monestir de Santa Maria degli Angeli de Florència, que fou el centre productor més important en aquest àmbit i on va excel·lir Lorenzo Monaco, de qui es presenta una miniatura inèdita amb el Sant Sopar procedent d’una col·lecció de Basilea (cat. 88).

I una grata sorpresa per al viatger català que visita la mostra. En un dels espais es presenta una obra de l’antiga col·lecció de Francesc Cambó (1876-1947), la qual ha estat cedida pel Museo Nacional del Prado (cat. 102). Es tracta d’un panell frontal de cassone amb una al·legoria de les set arts lliberals, obra de Giovanni dal Ponte. L’obra forma part del conjunt de pintures que Cambó va adquirir el 1929 a la subhasta de la col·lecció de Joseph Spiridon, venda que va reportar un bon grapat de les millors obres que integraven la col·lecció del polític català. La seva presència a la mostra corrobora, un cop més, que la col·lecció Cambó atresora obres de primer nivell, i que l’operació Spiridon fou tot un encert per par del col·leccionista.

Finalment, el recorregut es clou amb diversos espais dedicats a la Battaglia di San Romano de Paolo Uccello, una obra de la qual es conserva un fragment als Uffizi que ha estat restaurat en data recent. Els resultats d’aquesta intervenció es presenten a la mostra en absoluta primícia —amb text monogràfic inclòs al catàleg. L’obra s’acompanya de dos interessants elements d’intermediació amb el visitant, un espectacular audiovisual, molt efectista i didàctic, i un interactiu informàtic que, com acostuma a passar, el dia de la nostra visita no funcionava. Des del punt de vista de la museografia, l’exposició ha rebut un tracte exquisit, molt cuidat. La il·luminació segueix criteris escenogràfics, presentant un espais en penombra que faciliten la sensació de descoberta i recolliment, i a més, sense perjudicar l’observació correcta de les obres i la lectura dels textos. Els museògrafs han estat valents a l’hora de planteja una qüestió sempre delicada, la de l’ús de tecnologia LED per a la il·luminació d’obres policromes, ja que és sabut que els leds encara no han assolit un IRC adequat per garantir una reproducció fiable del color.

I acabem amb un punt fosc. El gran error d’aquesta exposició, a parer nostre, és l’absoluta autarquia amb que s’ha plantejat. Florència, i només Florència. No s’estableix cap mena de pont amb les corts europees, ni a l’exposició ni als textos del catàleg, i si parlem de gòtic internacional això és greu. Tots sabem que, si hi ha un moment en què són més palesos els punts en comú entre els diferents focus artístics europeus, aquest és el del gòtic internacional. Diferents escoles i àrees van assolir nivells de qualitat molt elevats, i els intercanvis que es van donar van ser variats i continuats gràcies a la circulació d’obres i artistes. És per això que plantejar una exposició sobre gòtic internacional sense aprofundir en el confronto entre obres procedents de diferents entorns, tal com ha passat en data recent al Museu Nacional d’Art de Catalunya, sigui, si més no, qüestionable. Una exposició com aquesta, produïda per un dels grans museus del món, no es pot permetre vacil·lacions d’aquest tipus.

Alberto Velasco Gonzàlez


Comissaris: Antonio Natali, Enrica Neri Lusanna i Angelo Tartuferi

Web de l’exposició: http://www.unannoadarte.it/bagliori.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s