Les arts de Piranesi

CaixaForum, Barcelona_Les arts de PiranesiLes arts de Piranesi. Arquitecte, gravador, antiquari, vedutista i dissenyador
CaixaForum, Barcelona

5 d’octubre de 2012 – 20 de gener de 2013

Comentari de l’exposició per Vicenç Furió.

Tres exposicions de gravats antics coincideixen aquesta tardor a museus i fundacions de Barcelona. La de Fortuny, al MNAC, és, amb diferència, la que presenta les obres més excepcionals en termes de raresa, ja que totes les estampes exposades són proves d’estat i de treball, de les quals se’n conserven pocs exemplars; en alguns casos, són estampes úniques al món. La de gravats de Rembrandt, al Museu Diocesà, mostra una seixantena d’aiguaforts d’una col·lecció privada italiana. La majoria són gravats bastants comuns, proves en impressions tardanes i no sempre d’una qualitat i en un estat de conservació que fa justícia a l’extraordinari nivell del gran mestre holandès. La tercera és la de Piranesi a CaixaForum, una exposició molt àmplia i ambiciosa, amb tres-cents gravats provinents de la Fondazione Giorgio Cini de Venècia.

La visita a l’exposició de Piranesi a CaixaForum té alguns moments espectaculars. La sèrie de les Carceri és probablement el punt més alt de creativitat de l’artista. Aquestes presons són, simplement, impressionants. Malgrat que aquest tipus d’iconografia tingui antecedents en els dissenys escenogràfics de Bibiena i paral·lelismes amb els Capricci de Pannini, Tiepolo i Guardi, les Carceri d’invenzione són uns exercicis de fantasia, tenen una singularitat, originalitat i una força expressiva que no admeten gaire comparacions. Semblen avançar-se a la seva època, i probablement per això a mitjan segle XVIII van passar quasi desapercebudes i sense cap èxit comercial. Piranesi va deixar anar la seva tota la seva imaginació i la seva capacitat d’experimentació formal en aquestes setze planxes que mostren espais laberíntics, amb escales i ponts,  cadenes, reixes i instruments de tortura, que suggereixen uns espais tan grandiosos com contradictoris,  mai vistos abans, modelats per intensos contrastos de llums i ombres. I és precisament aquesta intensa il·lusió de tridimensionalitat, la que provoca en l’espectador la sensació que pot moure’s per l’interior d’aquests espais imaginaris, i que el vídeo en 3D realitzat expressament per a l’exposició per Grégoire Dupont ha aconseguit potenciar. En una filmació continua, anem passant, lentament, d’una presó a l’altra, penetrant i observant aquests espais tan sorprenents com rics en perspectives visuals, construïts amb uns traços que denoten una llibertat i una capacitat tècnica extraordinàries. La música de Bach que acompanya la filmació no fa sinó augmentar el misteri, la gravetat i la força d’aquests aiguaforts inquietants. És una d’aquelles ocasions en què una recreació en noves tecnologies no simplifica l’obra de l’artista, sinó que en certa manera l’amplifica, perquè contribueix a mostrar les potencialitats que conté.

L’exposició vol presentar a l’artista total que fou Piranesi, no tan sols com a gravador, sinó també com a arquitecte, antiquari i dissenyador. A la vegada les tècniques modernes han permès reproduir en materials diversos alguns dels increïbles objectes dissenyats per Piranesi, com ara canelobres, ornaments per xemeneies, taules, etc. És evident l’esperit barroc i ornamental que guià a l’artista,  i del tot sorprenent de quina manera desacomplexada i amb quina llibertat combinava elements que provenien del món egipci i del món romà. Malgrat tot, potser és en aquesta part de l’exposició on aquesta  “voluntat d’actualització” del món de Piranesi es queda en un nivell més dubtós. Amb el seus gravats, Piranesi ja va ser, i encara és, prou modern i actual, sense necessitat de vorejar l’estètica kitsch amb la reconstrucció d’aquests objectes.

El recurs de contraposar les Vedute di Roma amb fotografies actuals dels mateixos indrets és molt instructiu. La comparació està feta aquí amb unes fotografies en blanc i negre de Gabriele Basilisco. Tot i que en la selecció de vistes de Roma no hi ha algunes de les estampes més comercials i espectaculars –la de la Piazza Navona o la de l’exterior de Colosseu, per exemple- les que hi ha són suficients per adonar-nos del fet clau: que Piranesi va saber compatibilitzar el respecte escrupolós, arqueològic, pels detalls dels edificis, amb l’art i la imaginació. Els punts de vista, les perspectives forçades i altres afegits imaginaris -com els personatges i el joc de clarobscurs- configuren unes vistes grandioses, en alguns aspectes distorsionades però estèticament molt atractives. Com s’ha dit, amb les Vedute di Roma Piranesi va convertir les vistes topogràfiques en obres d’art. No és estrany que molts viatgers del segle XVIII quedessin decebuts -cosa que també ens pots passar avui- en veure in situ els llocs que Piranesi va recrear sobre la planxa de coure d’una forma tan atractiva. L’art guanya la realitat. Tampoc no és estrany que aquestes vistes de Roma siguin les seves obres més comercials. Així va ser en el segle XVIII i encara ho és avui.

Coberta de l’audiovisual Carceri d’Invenzione

Els quatre volums de Le Antichità Romane és una obra clau dins la història de l’arqueologia clàssica i moderna. Gran admirador de l’arquitectura romana i de les seves tècniques d’enginyeria, Piranesi va gravar centenars de planxes en les qual es dedicà a reproduir, amb gran minuciositat, plantes i seccions d’edificis, eines de construcció, tècniques d’enginyeria. Sovint, a més, presentava aquestes imatges disseccionant amb detall les mides i proporcions de totes les parts. Només una genuïna passió –obsessió diríem- i convenciment de la grandesa de l’arquitectura romana poden explicar una empresa d’aquesta envergadura. Però encara que es dediqués a dibuixar acuradament tots els detalls arquitectònics d’un edifici, Piranesi mai no va deixar de banda la imaginació i els seus recursos artístics per amplificar i fer les imatges més expressives. Hi ha un gravat impressionant de Le Antichità Romane que representa els fonaments del Mausoleu d’Adrià. És una estampa de 70 cm d’alçada per 45 d’amplada, dedicada, no al mausoleu, sinó als contraforts de la seva base, on hi ha representats centenars de blocs de pedra, dibuixats un per un, formant els diferents contraforts en talús que constitueixen la base de l’edifici. Tot plegat suggereix una potent presència volumètrica, aconseguida pel convincent dibuix dels blocs de pedra i els jocs de clarobscur. No ha de ser gens fàcil dibuixar una paret tan imponent únicament a base de pedres de diferents mides, i que el conjunt no quedi una superfície empastifada i sense personalitat. Però aquí hi ha l’art de Piranesi. A la part superior dreta de l’estampa, des d’un punt molt elevat, un grup de tres personatges sembla que conversin sobre el monument. La seva petitesa dins del conjunt amplifica les imponents dimensions dels contraforts del mausoleu.

L’afeccionat al gravat antic, l’arqueòleg i l’historiador, i a qui li agradi Roma i els seus monuments, tenen en aquesta exposició molts motius d’interès. Per als més entesos en l’art del gravat, però, alguns aspectes haurien estat millorables. Tots els aiguaforts de la mostra formen part d’una edició francesa de Firmin-Didot feta entre els anys 1835-1839, és a dir, són impressions pòstumes,  tardanes en relació amb les primeres que es van fer en vida de Piranesi. No vull dir amb això que la qualitat de la impressió sigui dolenta -diguem que és correcta- però si la mostra s’hagués fer amb proves d’impressions romanes, en general tindrien una qualitat superior.

Però la Fundazione Giorgio Cini té aquesta edició de 1835-1839, i això és un pack. I que això sigui un pack té altres inconvenients per al visitant més exigent. A l’exposició hi ha una filmació que mostra els primers estats de les presons de Piranesi en relació als últims. Hi ha també una altra pantalla que mostra alguns dibuixos d’un quadern fet per l’artista que es conserva a la Biblioteca Estense de la Universitat de Mòdena. Sens dubte hauria sigut molt més interessant comparar els diferents estats d’algunes de les presons,  no pas vistos en una pantalla, sinó amb estampes reals, ja que precisament els diferents estats de les Carceri presenten canvis molt significatius i revelen el procés de treball de l’artista. També hauria estat molt millor veure alguns dels magnífics dibuixos preparatoris de Piranesi, però novament ens hem de conformar amb un fluix succedani. És un dels problemes de les exposicions-pack: poden ser molt grans i impressionants en alguns aspectes; però en d’altres, s’hi troba a faltar aquell treball més personal que implica dedicar temps i esforç per buscar i presentar allò que no va inclòs en el paquet.

Vicenç Furió

Informació pràctica:

Exposició concebuda per Michele de Lucchi, produïda per la Fondazione Giorgio Cini i Factum Arte i organitzada per l’Obra Social “la Caixa”.
Les arts de Piranesi. Arquitecte, gravador, antiquari, vedutista i dissenyador
(Tríptic pdf )

Horari: de dilluns a divendres, de 10 a 20 h. Dissabtes, diumenges i festius, de 10 a 21 h.
CaixaForum Barcelona. Av. de Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s