Maniobra de Perejaume

Perejaume MNACManiobra de Perejaume
Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona

9 d’octubre – 11 de gener de 2015

Comentari de l’exposició per Francesc Miralpeix


Perejaume al MNAC

He anat a veure l’exposició Maniobra de  Perejaume, al MNAC. He de confessar-vos que en tenia moltes ganes perquè és un artista que m’ha’interessat sempre molt,  sobretot la seva poesia. Una vegada a lloc i vista la mostra, la veritat és que n’he sortit amb sensacions lleugerament contradictòries. A nivell general, l’escenografia del muntatge és molt evocadora, especialment la tenebra que envolta la totalitat de les sales: ajuda a concentrar-se i a reflexionar, en silenci, al voltant del seu discurs. De manera més concreta, he de dir que celebro l’esforç de Perejaume per oferir una reflexió tan profunda i elaborada. Entrant en detall, trobo molt evocadora la primera sala: les mans, el fet de tocar, de palpar (com les lliçons de plàstica de l’escola de Belles Arts) s’encadenen bé amb els objectes exposats: mans petites i grans, esculpides o dibuixades i impreses. I trobo magnífica, corprenedora, la relació entre el dietari de Marià Manent (El vel de Maia) del seu dia a dia a Viladrau, amb els sons interiors de la guerra civil de fons, i les observacions de l’estació meteorològica del Turó de l’Home. Quin gran moment (!). I encara un altre: les observacions de núvols, anotats i fotografiats en fitxes, amb les classificacions de retaules del fons Martinell de Valls…Hi ha una lectura estètica de l’apilonament d’informacions, de la necessitat de classificar, i una de més intangible: el fum dels retaules i les fumeroles dels núvols –tan efímer, tot plegat-, a banda de la més formal que remet a  les formes del Barroc, que amb els núvols queden aplanades, atrapades en la bidimensionalitat de la fotografia. Trobo molt valent, també, com al llarg de l’exposició Perejaume fa un esforç de reivindicar el camp – la ruralia, la pagesia…- dins de la ciutat; i, és clar, la pervivència del barroc –de les formes del barroc- en la modernitat, a través d’alguns noms escollits que ja venen de lluny, de les pròpies obsessions i estudis de l’artista, de Jujol, de Gaudí, de Miró, de Tàpies o de Verdaguer i Manent, bàsicament. En realitat, és una constatació, una reivindicació d’aquell llegat. A mi, personalment, m’hauria agradat trobar-hi més diversificació, tal i com els estudis de Joaquim Maria Puigvert han revelat de l’arquitectura de Danés i dels noucentistes; o del mateix Cèsar Martinell. Un altre gran moment és sentir la veu clara i compassada d’Oriol Ponsatí-Murlà  llegint les reflexions de Perejaume del llibre Mareperlers i ovaladors, editat per Enciclopèdia Catalana. He de dir que m’hauria agradat trobar-lo, el llibre, en algun lloc a banda de la seva exposició com a objecte artístic i poder-lo fullejar –m’imagino que el preu deu ser un inconvenient i també la consideració de facsímil artístic… En qualsevol cas, aquella sala d’audició, fosca i pun punt tenebrosa, convida a no estar-s’hi massa estona: la veu embriaga,sí, però la necessitat de seguir “veient”, de llum, és més forta –i si s’hagués projectat imatges amb el discurs? Me n’oblidava: la relació dels “cors sagnants” de la cadira de Jujol, del bust reliquiari i dels textos de santa Teresa de Verdaguer és igual d’emocionant

Fins aquí la primera part de la mostra. La segona part, en tombar la cantonada de les dues primeres sales, és menys suggeridora, almenys des del meu punt de vista. S’evoca la qüestió més “formal”, si em permeteu dir-li així, però també més òbvia del discurs: ovals, ametlles, nous, el·lipses…i un etcètera de formes “ovalades” que acaben essent reiteratives en les propostes i les relacions amb Jujol i Miró –fins i tot, en el cas d’aquest darrer, diria que ja venen proposades per ell mateix i són prou conegudes. Entremig trobo a faltar-hi un fil conductor més dens i extens, més polièdric,malgrat entenc que és la tria del propi autor. Potser és que aquesta sala- tot i l’originalitat de veure l’Assumpta de Santacruz balmada per darrere- té a veure amb un discurs més ampli –amb el llibre Mareperlers?- que no aconsegueixo copsar, almenys de forma clara.

Com sigui, és una exposició que val molt la pena visitar i embriagar-se, abandonar-se i deixar-se seduir per la densitat del pensament de Perejaume. No us deixarà igual, us ho ben asseguro.

 Francesc Miralpeix

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s