El arte del grabado antiguo. Obras de la colección Furió

El arte del grabado antiguo_Obras de la colección FurióFURIÓ, Vicenç
El arte del grabado antiguo. Obras de la colección Furió, Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 2014.
208 p.
ISBN: 978-84-475-3856-0
Preu: 48 €

Ressenyes de Bonaventura Bassegoda i 

María del Mar Bernal

José Manuel Matilla, Prólogo a El arte del grabado antiguo, de Vicenç Furió. (PDF)


Vicenç Furió, El arte del grabado antiguo. Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2014.

El darrer llibre del professor Furió és una obra singular. No és una història del gravat ja que passa molt sumàriament sobre els temes tècnics de l’estampació, ni pretén explicar l’evolució estilística de l’especialitat. Parla de gravat antic, és a dir el produït bàsicament entre el segle XVI i el segle XVIII, però no és un llibre d’història d’un art, és més aviat una guia per al coneixement i l’apreciació de les estampes, per això ens explica què hem de mirar, on ens cal aturar-nos, què no hem de menystenir i on rauen els secrets del gènere. És per tant com una guia de viatge, on hem de parar esment tant al text –el camí- com a les imatges –les vistes o el paisatge recorregut-. Es tracta d’un llibre on s’expliquen coses que rarament hom pot aprendre a la universitat o amb la lectura de les històries de l’estampa. De fet Furió ens vol explicar el seu aprenentatge, el seu itinerari personal, com a col·leccionista i amant de les estampes, vol compartir amb el lector l’experiència de la seva mirada ja ensinistrada per anys de recerca, d’estudi i finalment de gaudi més o menys solitari. No cal amagar que el seu és un gaudi doble: el propi d’un afeccionat refinat i alhora el del propietari o posseïdor d’uns tresors singulars en paper imprès.

Antonio da Trento

Antonio da Trento, Home nu sentat d’esquenes (detall), ca. 1530

Es tracta del segon llibre del Vicenç Furió sobre gravat. Ja el maig de 2008 va mostrar a la Fundació Caixa Girona, a la Fontana d’Or, el seu recull d’estampes amb el motiu de la imatge de l’artista. Hi presentà 80 gravats d’entre el segle XVI i el XIX. Malauradament l’exposició no va poder ser vista a Barcelona o a Madrid, com seria lògic atesa la originalitat i la intensitat del tema. Ens ha quedat com petit consol el llibre-catàleg (La imatge de l’artista. Gravats antics sobre el món de l’art, Fundació Caixa Girona, 2008), al que el present volum s’hi acosta molt al compartir el mateix format i mida i per disposar d’unes excel·lents reproduccions en color que hem d’agrair especialment al seu curós editor. Furió ens torna a presentar ara una altra part de la seva col·lecció, en aquesta ocasió deslliurada de qualsevol perfil iconogràfic, construïda només amb el fil conductor de la qualitat i la bellesa de les peces. El resultat del viatge és molt estimulant, l’autor ha tingut l’habilitat de conduir-nos per la història de l’estampa sense que trobem a faltar cap dels grans mestres de l’especialitat, i sempre preservant el principi de fer-ho només amb peces de la seva exclusiva propietat. Aquest fet és una prova indiscutible del caràcter ampli, madur i sistemàtic de la seva col·lecció, que òbviament es configura com un cas molt rar i singular dins el nostre panorama col·leccionista. Hem tingut a Catalunya antics col·leccionistes d’estampes, com ara Josep Pujol i Bausis (1817-1873), Jeroni Faraudo i Condemines (1823-1886) i Jaume Andreu i Font (1865-1904). Recordem que ha estat amb les col·leccions dels dos darrers que ha estat bastit el nucli bàsic de la part d’estampes del Gabinet de dibuixos i gravats del MNAC, que és amb diferència la nostra principal col·lecció,  seguida només en aquesta especialitat per la secció gràfica de la Biblioteca de Catalunya i el Gabinet d’estampes de la Biblioteca de Montserrat. Però no ens hem d’enganyar, la nostra ha estat en aquest camp una tradició col·leccionista feble, faltada de bones línies temàtiques i sobretot d’una voluntat clara de selecció i recerca envers els grans mestres. Hom aplegava estampes lluny dels centres internacionals del comerç especialitzat. El resultat històric no és doncs gaire positiu i tampoc en les darreres dècades s’ha fet gran cosa per popularitzar el gravat antic. Gairebé no es fan a casa nostra mostres específiques i per tant l’afició a aquest col·leccionisme és inexistent o és en tot cas quasi invisible.

61 dürer

Albrecht Dürer, El cuiner i la seva esposa, ca. 1496-1497

Si ens mirem el llibre del professor Furió des de la perspectiva d’un historiador del col·leccionisme, com és el meu cas, haig de confessar que la iniciativa és també molt valuosa. No sabem quin serà el destí d’aquesta col·lecció d’aquí un segle o dos, però gràcies als dos llibres ja publicats tenim la certesa que la memòria del recull fet per Vicenç Furió encara hi serà i en podrem conèixer una part significativa del seu contingut. El futurs historiadors seguiran però tenint feina en aquest tema concret, ja que el col·leccionista –com és habitual i ben comprensible- amaga la seva cuina. No explica quin ha estat el procés cronològic de formació de la col·lecció, ni el perquè, ni quins han estat els diversos llocs de proveïment de peces, ni naturalment el volum de la despesa realitzada. No costa però endevinar que la gran majoria de peces han estat adquirides a l’estranger, en cases de subhastes i en comerços especialitzats. A Barcelona no tenim un públic suficient per sostenir antiquaris i experts amb dedicació exclusiva al gravat antic, i les cases de subhastes generalistes rarament acullen estampes. No hi ha prou compradors ni tampoc tenim comerciants amb una mínima oferta. És fa difícil imaginar com es pot trencar aquesta mena de cercle viciós, ens queda però l’evidència de que amb esforç i criteri hom pot tenir una col·lecció de nivell com la que ens presenta Vicenç Furió.

61 rembrandt (1)

Rembrand van Rijn, Autorretrat amb barret adornat amb una ploma, 1638

Com a historiador de l’art de l’època moderna crec que té sentit plantejar una darrera qüestió. Els homes, els afeccionats, dels segles XVI al XVIII es miraven i valoraven les estampes de la mateixa manera que ho fem avui nosaltres? La guia, el camí d’apreciació que ens proposa Vicenç Furió era el vigent a l’Antic Règim? No és una qüestió fàcil de respondre. Hem de partir del fet que la nostra valoració de l’estampa ha estat decididament marcada pel treball monumental del gravador i historiador austríac Adam von Bartsch (1757-1821), que va publicar entre 1803 i 1821 el seu conegut repertori, Le peintre graveur, que ha estat la base per a l’actual adaptació moderna, The Illustrated Bartsch, que va començar a aparèixer el 1978 a Nova York i que ha d’abastar un total de 164 volums amb les estampes descrites per Bartsch més totes les altres que ell no va poder veure dels segles XVI i XVII, o que no va arribar a tractar com les del segle XVIII. El món de l’estampa és enorme i és molt meritori que hom intenti realitzar aquesta tasca, però no hem de perdre de vista que Bartsch està marcat per la sensibilitat romàntica i que per això crea un biax molt profund que ens ha condicionat molt. Ell tria de repertoriar de forma preferent el gravat original, el gravat d’invenció i per tant considera d’escàs interès el gravat de traducció. Aquesta opció té un gran sentit per a nosaltres però amaga la realitat de l’època moderna, en que el gravat servia fonamentalment per donar a conèixer les composicions dels grans mestres pintors i escultors, i en conseqüència es valorava especialment les capacitats del grans burinistes per oferir en blanc i negre les qualitats tonals de la pintura. Un simple exemple ens pot ajudar a entendre el problema. Quan el valencià Vicente Vitoria (1650-1709) escriu el seu Indice dell’opere di Raffaello Sanzio d’Urbino, datat a Roma el 1703, que és el primer catàleg raonat de la historia de l’art on es ressenyen totes les estampes fetes d’après Rafael, ens proposa a tall d’introducció una breu historia del gravat, on cita alguns noms dels gravadors més destacats. Surten noms ben coneguts  Schongauer, Durer, Raimondi, Ugo da Carpi, Bloemaert, Mellan, i altres noms més propis d’estudis especialitzats, com ara François Poilly (1622-1693), Gerard Edelinck (1640-1707), François Spierre (1643-1681), Arnold van Westerhout (1651-1725), Nicolas Dorigny (1658-1746), Gian Gerolamo Frezza (1659-1741), o Robert van Audenaerd (1663-1743). Però el més revelador són els noms que no cita, com ara Rembrandt, Salvatore Rosa, Ribera, Castiglione, Callot, o Stefano della Bella. No es creïble que Vitoria no conegués les seves estampes, simplement no surten citats en aquest context perquè aquests artistes no es dediquen professionalment al gravat de traducció, que seria per ell el veritable gravat, aquell que serveix per reproduir pintures amb la màxima habilitat i fidelitat.

Una desiderata final. Seria fantàstic que el proper llibre del professor Furió sobre gravat tractés més a fons la problemàtica dels gravadors de traducció i en fes una reflexió aguda -com totes les seves aportacions- a l’entorn del valor autònom de l’estampa en la relació a la pintura i a la seva diversa fortuna crítica fins als nostres dies.

Bonaventura Bassegoda



María del Mar Bernal. El arte del grabado antiguo. La colección Furió, article publicat al blog Técnicas de grabado, el dia 3 de febrer de 2015


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s