Incòlume. Natures mortes del Segle d’Or

03_pedro_de_camprobinIncòlume. Natures mortes del Segle d’Or
Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona

9 d’octubre de 2015 – 28 de febrer de 2016


Comentari de l’exposició per Francesc Miralpeix


Unes breus reflexions sobre l’exposició Incòlume.

He tingut ocasió de poder veure –m’agrada més aquest verb que el de visitar, que em remet més a les anades i vingudes a cal metge- l’exposició Incòlume. Natures mortes del Segle d’Or del MNAC. Ho he fet en una hora baixa, que m’ha permès contemplar-la sense cap dificultat afegida: compto que en l’hora que vaig ser-hi, amb dues persones més, amb prou feines van acompanyar-nos-hi tres o quatre visitants més. He de dir-vos que celebro que una exposició d’aquestes característiques pugui veure’s al MNAC, conscient de com determinades propostes expositives costen Déu-i-ajut a què siguin apadrinades  pels  responsables de la direcció artística dels nostres museus. A més, i en  aquest cas, que el comissari de la mostra, el Dr. Joan Yeguas, hagi optat per un títol com “Incòlume” –si és ell que hi ha optat – és tot un repte lingüístic, vist els temps que corren –us he de dir, però, que no sé si “Incòlume” casa del tot bé amb el concepte de “Natura morta”, però aquest és un altre debat i un punt de vista estrictament personal.

El taronja de l’espai d’acollida i el verd intens, fort, de les sales és un encert. Hi dóna un aire de concentració amb ressons de verdures i vegetals a l’oli sobre llenç, prou fosc per posar l’accent en els quadres il·luminats amb focus zenitals i suficientment valent per haver sabut anar més enllà  del clàssic bordeus que sovint acompanya  les mostres dedicades a la pintura barroca. La distribució de les obres a les sales també és encertada si l’analitzem des del punt de vista d’aquest espectador contemporani que busca, en cada obra, una aproximació única i, sobretot, una experiència estètica. En realitat, és impossible negar que la mirada a la natura morta contemporània és, sobretot i abans que res, estètica. Podríem imaginar com deurien exposar aquestes obres els seus primers propietaris? I a on? Dic això perquè potser és el discurs que voldria trobar-hi, però en aquest cas comprenc que l’objectiu era un altre: presentar una col·lecció de 19 pintures a l’oli del Segle d’Or  -algun dia hauríem de replantejar-nos aquest concepte…- amb temàtiques de natura morta provinents d’una col·lecció privada, que acabarà anant a raure en dipòsit al MNAC per un període de cinc anys. Per aquest costat del prisma, l’espectador no ha de fer res més que contemplar les obres acumulades pel col·leccionista, deixar-se imbuir per la bellesa de la majoria d’elles i, si en té ganes, reflexionar sobre si la tria ha estat ben feta, si el propietari ha tingut bon gust o no, si la selecció ha estat més o menys exquisida, etc. Altres preguntes no val la pena plantejar-se-les: no hi ha obra suficient per analitzar més detalladament el sentit i els usos dels subgèneres –estacions, al·legories, vanitas, flors-. Les explicacions, en aquest sentit, són força escasses – i amb una lletra minúscula no apte per a segons quines edats…!

He de dir, d’altra banda,  que ni totes les obres són de primera fila ni, d’entre els repertoris de cada autor, hi ha les millors o més representatives. Però insisteixo que aquesta lectura que ara faig és menor davant de la possibilitat de poder gaudir i contemplar un conjunt de pintures molt estimable en conjunt. No vull entrar –crec que no és necessari- a replantejar  algunes atribucions ni tampoc valorar alguns problemes de conservació –i restauració?- que presenten algunes obres,  sinó celebrar, sincerament, que exposicions de petit gabinet com aquesta, tan habituals en altres països del nostre entorn més proper, puguin veure’s a Barcelona.

He de fer, encara, una darrera anotació: si es tracta d’una exposició concebuda per un col·leccionista i presentada per un museu públic que les acollirà i posarà en valor, per què no en podem saber més? M’hauria agradat haver pogut conèixer la història de la seva afició, dels motius de la tria, de les vicissituds de les adquisicions…i de tantes qüestions que tenen a veure amb la mania de col·leccionar, que deia Diderot. Crec que hauria estat una informació de gran interès, especialment valuosa en un moment en què la història i els estudis al voltant del col·leccionisme cada dia són més presents en la història de l’art. Sense anar més lluny, podem recordar el diferent tractament que reberen les grans donacions Naseiro al Prado o Orts-Bosch al Belles Arts de València o les antigues del MNAC (Cambó, Espona)

En definitiva, el meu desig és felicitar el  comissari –la feina del qual també es veu en el laboriós treball del catàleg-, convidar a veure-la a qui no hagi tingut ocasió de fer-ho i desitjar  que sigui l’anunci de moltes altres exposicions semblants.

                                                                   Francesc Miralpeix

 


Informació pràctica:
Horari:
De 10 a 20 h, de dimarts a dissabte, fins al 30 de setembre
De 10 a 18 h, a partir de l’1 d’octubre
De 10 a 15 h, diumenges i festius
Dilluns no festius, tancat

Preu: 4 euros


*Imatge extreta de la pàgina web: Pedro de Camprobín, Plato de higos, h. 1656. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s