Gustave Doré i els gravats d’Héliodore Pisan

gustave-dore_illustration-de-lenferGustave Doré (1832-1883). L’imaginaire au pouvoir
Musée d’Orsay, París

18 de febrer – 11 de maig de 2014

Comentari de l’exposició per Vicenç Furió.

Qualsevol aficionat als llibres antics coneix els espectaculars volums que Gustave Doré va il·lustrar: L’Infern de Dante, la Bíblia, els Contes de Perrault, el Quixot, les seves imatges dels barris pobres de Londres. La qualitat i quantitat d’aquestes publicacions situa Gustave Doré al cim de la il·lustració francesa del segle XIX, un lloc que ningú no discuteix. En la memòria visual de tots els qui hem gaudit amb els seus llibres, hi ha un bon grapat d’imatges sobre el viatge a l’infern de Dante i Virgili, les aventures del Quixot o el Londres vuitcentista, que s’han convertit en referents visuals d’aquests temes. Al segle XIX, les històries que expliquen aquests grans textos literaris es devien imaginar amb aquelles imatges.  Avui el món del cinema hi ha afegit les seves, però si tenim en compte que també el cinema s’ha basat sovint en les il·lustracions de Doré, com podem veure a la mostra que se celebra a París, ens adonarem que els models de Doré encara perviuen als nostres dies.

L’exposició del Museu d’Orsay mostra l’activitat artística completa de Doré, en totes les seves facetes. Per tant, a més del Doré dibuixant i il·lustrador, hi podem veure també el Doré pintor i escultor. En el camp de l’escultura va fer obres de dimensió narrativa, de caire sentimental o de caràcter pintoresc i anecdòtic, gairebé sempre molt prolixes de detalls, que enfarfeguen una mica. Pel que fa a la seva pintura de grans dimensions, de temàtica històrica o religiosa, no puc sinó reafirmar un dels retrets que ja li van fer a l’època: que bàsicament les seves efectistes pintures són il·lustracions engrandides. Doré sabia fer el que molts altres pintors d’història acadèmics del seu temps també feien molt bé.  En canvi, situaria en un nivell més alt els seus paisatges, poc coneguts i un dels principals atractius de l’exposició. La força i la grandesa amb la que representa muntanyes i valls sí que sembla anar més enllà de tot el que es feia en aquest gènere a França cap el 1870.

"Llac a Écosse. Després del temporal", 1875-78

Llac a Écosse. Després del temporal, 1875-78

Dos punts vull destacar en aquest comentari. El primer és que la gran ambició de Doré va ser sempre arribar a ser reconegut com a pintor, cosa que mai no va aconseguir, i sembla que això el torturà al llarg de tota la seva vida. És un fet que trobem sovint al llarg de la història de l’art. Tot i haver assolit l’èxit i la fama en alguna altra disciplina artística, l’objectiu de molts artistes és ser reconeguts com a pintors. Dos-cents cinquanta anys separen Gustave Doré de Hendrik Goltzius, un dels millors i més admirats gravadors de finals del segle XVI. Però malgrat haver arribat al cim de la seva professió en el difícil art del gravat al burí, Goltzius volia ser pintor. Al final de la seva vida ho va aconseguir: va deixar de gravar per dedicar-se a pintar. Les pintures que va fer, però, són molt poc rellevants si les comparem amb el nivell que tenen els seus gravats, on la seva intel·ligència estètica i la seva tècnica al burí gairebé no tenia rivals, i en aquest camp va assolir una reputació internacional. Goltzius surt en totes les històries del gravat, però en molt poques històries de la pintura. Gustave Doré tampoc no en va tenir prou amb ser el més famós i reconegut il·lustrador de la seva època. Volia triomfar en el que es considerava el cim de les Belles Arts, la pintura. Però la història de la pintura del segle XIX no li reserva cap lloc especial (malgrat que jo el consideraria en l’apartat dedicat al paisatge). En canvi, és el rei dels il·lustradors del Segon Imperi.

Dit això, i reconeguda també la prodigiosa imaginació de Doré i la seva indubtable habilitat per trobar en un text literari allò que es pot convertir en una imatge insuperable que la il·lustri, afegeixo una segona consideració. Una part molt important de l’impacte de les seves il·lustracions és deguda a la gran qualitat de la traducció que en van saber fer els seus gravadors. Quan a partir de 1860 els seus grans llibres infoli comencen a incorporar gravats en fulls apart del text, Doré s’ocupa de buscar els gravadors més capacitats per traduir sobre la planxa de fusta els seus dibuixos. El preocupa que aquesta traducció sigui com més fidel millor, i també vol supervisar-la de prop. Entre els més destacats gravadors escollits per Doré hem de citar François Pannamaker i el seu fill Stéfane, i, per damunt de tots, Héliodore Pisan, que va ser el seu millor intèrpret. El 1886, un any després de la mort de Doré, Pisan va dir sobre qui considerava “un vrai ami”: “Pour se qui est de la gravure, il n’avait pas à s’en préoccuper, il me laissait libre mais je ne faisais aucun changement à ses dessins. Ils étaient rendus exactament (…) Ses dessins ont ouvert une nouvelle voie à la gravure et les graveurs lui doivent toute leur reconnaissance”

La bella dorment del bosc. Gravat per Héliodore Pisan, xilografia

La bella dorment del bosc. Gravat per Héliodore Pisan, xilografia

Sembla, per tant, que aquí es donà un afortunada conjunció de dos grans artífexs, i una fluida i fructífera col·laboració. Però això de “reproduir exactament” els seus dibuixos és una manera de parlar, perquè una cosa és dibuixar, i una altra és tallar un bloc de fusta. El procediment de gravat al qual ens referim és la xilografia. I en aquest cas concret, es parteix d’un bloc de fusta de boix que es pot tallar amb burí, i no amb gúbies o ganivets com per exemple feia Dürer. Ens podem imaginar el procés. Doré dibuixa en un paper o directament sobre la fusta amb tinta o gouache, segurament utilitzant un pinzell, i aleshores deixa als seus gravadors que interpretin aquest model amb una grisalla que desapareixerà sota les talles del burí, unes talles finíssimes i molt ben pensades. Dic molt pensades perquè un cop la matriu de fusta sigui entintada i estampada sobre el paper, la imatge resultant ha d’equivaldre al dibuix,  mostrar  una àmplia gamma de tons mitjos que van del blanc al negre, i expressar amb la màxima nitidesa i força visual els aspectes claus del disseny inicial. No és poca cosa. No estem parlant d’una simple reproducció. És literalment una traducció a un altre mitjà, i per molt que els dibuixos de Doré estiguessin ben acabats i ell anés donant instruccions sobre la marxa de les intensitats de llum i ombres, Pisan i els altres gravadors van fer una feina que va més enllà que la reproducció d’un model. Aquest tipus de gravat xilogràfic, que s’anomenà de tinta o de to, es caracteritza per aquesta tonalitat fosca o nocturna, en la qual destaquen els contrastos de clarobscur. La xilografia aconsegueix crear ara uns efectes de llums i ombres fins aleshores reservats bàsicament a les tècniques calcogràfiques. I el que aquí més interessa: uns efectes seductors, que colpeixen la imaginació dels lectors fins al punt que gairebé fan oblidar el text.

Il·lustració del Quixot. Gravat per Héliodore Pisan, xilografia

Il·lustració del Quixot. Gravat per Héliodore Pisan, xilografia

Va ser el gravador Héliodore Pisan l’autor d’aquestes dues magnífiques xilografies que aquí reproduïm. Pisan va saber tallar uns tacs de fusta de manera que, un cop entintats, el resultat de l’estampació fos com més fidel millor als dibuixos que havia imaginat i fet Gustave Doré, el més cèlebre i segurament el millor dels artistes il·lustradors del segle XIX. Sense els seus gravadors, però, qui sap si el que acabo d’escriure de Doré seria cert.

Vicenç Furió

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s